Visitants : 364153

Relat de l’estada a Rwanda de Meritxell Farrero, Rosa Bundó, Carmela Sellart i Núria  Guerrero del 31 de març al 11 d’abril del 2007.

 

Feia temps que se’ns convidava a visitar diferents comunitats i alguns dels projectes finançats per Mans Unides a Rwanda. Després de parlar-ne i de buscar dates que anessin bé a tothom, ens vam animar a organitzar el viatge. Gràcies als contactes via internet amb la Dina Martínez a Kigali i amb les religioses de Sant Josep de Girona (la Nati i la Josefa a Kamatongo, la Júlia i l’Agustina a Nyarusange i l’Esther a Butare) vam organitzar de la millor manera els 10 dies que teníem, amb un programa que ens permetia veure tot el que ens interessava i trobar-nos amb més gent del que havíem previst. La companyia aèria amb la que vam viatjar, ens va autoritzar a facturar 30 kg d’equipatge per persona. Durant els dies previs a la sortida d’Andorra, les maletes es van preparar de manera molt minuciosa per poder portar medicaments, instruments mèdics, material escolar, bolígrafs, caramels, llavors, samarretes, obsequis, ... Vam poder empaquetar gran part de tot el que volíem portar. Com a equipatge de mà vam portar algunes coses més: ordinadors portàtils, diccionaris, bolígrafs ... El viatge entre Andorra i Toulouse, tant d’anada com de tornada, el vam fer amb taxi. Amb els trajectes aeris no vam tenir cap tipus de problema: els horaris es van respectar i tot l’equipatge que vam facturar va arribar correctament al seu destí. A Kigali ens esperava la Dina amb les seves companyes la Josefina, la Milagros i també l’Euthalie. Gràcies al tarannà de la Dina es va convèncer a l’agent de la duana de l’aeroport de no fer-nos declarar el material sanitari i els medicaments que volíem entrar al país. A Nyarusange, l’Abbé Wellars director del Collège Saint Jean va organitzar un matí de festa en honor nostre: començant per una missa solemne amb l’assistència dels 500 alumnes i continuant amb una festa a l’escola amb exhibició de danses, esports i  cants. També van fer discursos, entrega de regals i una inauguració simbòlica de les millores de les aules que són part del projecte finançat pel Govern d’Andorra. La visita de l’escola va finalitzar amb un aperitiu amb tots els professors. Cal remarcar que la direcció del centre escolar, amb el vist i plau dels professors i alumnes, havien retardat l’inici de les seves vacances de Pasqua per oferir-nos aquesta benvinguda. La Comunitat de Religioses de Sant Josep de Girona a Nyarusange ens va ensenyar tots els serveis del Centre de Salut i les obres d’ampliació finançades per Mans Unides Andorra. L’Abbé Wellarsva organitzar també una entrevista amb el Bisbe de Kabgayi que és la diòcesi a la que pertany Nyarusange. El Bisbe ens va rebre molt cordialment. El fet de poder estar allotjades a Kamatongo, ens va permetre anar d’excursió a Kibuye, al costat del llac Kivu i una altra a Butare per visitar el Museu Nacional de Rwanda que ajuda a conèixer millor l’evolució del país. A Kigali, el Centre Medico-Social de Biryogo és molt conegut, té diferents serveis i acull un gran nombre de pacients cada dia. Està molt ben gestionat i malgrat tot el que poden oferir, tenen moltes necessitats. Algunes de les ampliacions i millores que s’han fet, han estat finançades per Andorra. El Servei Nutricional atén cada dia moltes mares amb els seus infants; el Servei Sida facilita medicaments i ofereix un seguiment digne dels malalts i de les persones seropositives; l’Escola Maternal acull nens de famílies amb problemes; el Servei d’Atenció Primària format per un equip d’infermeres i psicòlegs atén els habitants de Biryogo i d’altres barris. L’Euthalie, responsable de l’Escola Maternal Nyiranuma, va organitzar amb les educadores, una petita festa amb alguns infants per celebrar la nostra visita amb cants i danses. El Home, la residència per a noies estudiants, que es va començar amb una aportació d’Andorra, encara no està del tot acabada. El Govern de Rwanda els va obligar a fer-lo més gran del que estava previst en el projecte inicial i actualment tenen una part considerable pendent de trobar finançament. Vam  visitar El Home i vam dinar al menjador que ja funciona i que està previst obrir-lo a la gent del barri. A Kigali vam visitar també l’Escola Tècnica ETAK a on ens va rebre en Jérôme Karera responsable del centre escolar junt amb tot el personal i alguns alumnes i professors. Amb una aportació del Govern d’Andorra l’any 2002, es van poder fer ampliacions i millores d’aquest centre de formació. Actualment continuen havent-hi necessitats i projectes pendents de finançament. El 7 d’abril de cada any es commemora el terrible genocidi de l’any 1994 que va esclatar amb l’atemptat contra l’avió en el que viatjaven el president de Rwanda i el de Burundi. Amb l’espai de quatre mesos van morir prop d’un milió de persones, la majoria tutsis. Durant els dies de commemoració, els mitjans de comunicació  difonen molts documentals, s’entrevisten testimonis i l’activitat del país gairebé s’atura. Coincidint aquest any els dies de commemoracions amb la Setmana Santa, va ser l’ocasió per a nosaltres de dedicar tres dies a visitar el Nord del país. En Damascène, treballador del CMS de Biryogo i un gran amic de la Dina, va ser el nostre guia i xofer durant aquests dies. Això va ser un gran encert ja que coneix molt bé el país i la seva simpatia i generositat van fer que aquesta aventura fos més entranyable. L’any 1997 quan la Carmela va visitar Rwanda per primera vegada, no va poder conèixer personalment en Damascène que estava llavors tancat a la presó per represàlies polítiques. El Nord de Rwanda és la zona més turística del país. Al Parc Nacional dels Volcans, les excursions per anar a veure els goril·les en el seu àmbit natural són la principal atracció. Cada dia un nombre limitat de turistes, dividits en diferents grups, caminen a través dels boscos tropicals per veure una de les famílies. Mentre la Carmela descobria els voltants de l’hotel on estàvem allotjats, la Meritxell, la Rosa i la Núria van aventurar-se a anar a conèixer la família Amahoro formada per una dotzena de goril·les. Vam anar fins a Gisenyi, ciutat al costat del llac Kivu a la frontera amb el Congo. Gisenyi és un centre econòmic gràcies a l’intercanvi comercial amb els països veïns. Les mansions edificades anys enrere i ara moltes en ruïnes, són la prova que va ser un centre turístic important. Actualment la complicada situació política de Goma, ciutat congolesa just a la frontera, i la fràgil estabilitat de Rwanda fan que les iniciatives engegades per reactivar aquesta zona del país avancin lentament. Després d’aquesta escapada fins al llac Kivu i seguint els consells que ens havia donat la Dina, vam assistir a la missa del Diumenge de Pasqua a Kampanga, parròquia de Ruhengeri portada pel missioner català  Josep Cabayol. L’església estava plena de gom a gom i l’altar rodejat de nens i nenes que seguien atentament les paraules i gestos de mossèn Josep. Després de la cerimònia, durant la que també hi van haver cants i danses, ens va convidar a compartir la seva taula i d’aquesta manera vam poder conèixer millor aquest missioner, la seva manera de treballar i les dificultats de la població que ell atén. L’esperança de vida en aquesta zona és de 35 anys, la més baixa del país. Des de la construcció de l’hotel per acollir turistes, els poblats del voltant no tenen aigua i els habitants s’han de desplaçar fins a fonts més llunyanes, però, segons dades oficials, els ingressos generats pel turisme han permès millorar l’atenció mèdica i facilitar l’accès a l’educació primària... Conèixer en Josep Cabayol va ser una experiència molt enriquidora per la seva gran personalitat. De retorn a Kigali, vam tenir temps de visitar un taller de targetes rwandeses, d’anar de compres, de viure una mica el ritme de la capital i de prendre un refresc als jardins del famós Hotel des Mille Collines, escenari de la pel·lícula Hotel Rwanda que relata el coratge i la temeritat durant el Genocidi del Sr. Paul Rusesabagina que n’era el director. Tot i ser la temporada de pluges no ens vam mullar cap vegada de les poques que va caure algun ruixat. La climatologia ens va acompanyar durant tota l’estada, però pel país aquest bon temps és una gran preocupació, ja que quan arribi l’època seca hi hauran greus problemes d’aigua per a la població i per als cultius. Durant tots els dies, ens vam sentir molt ben acollides i sempre acompanyades. Finalment sobre la nostra estada a Rwanda podem dir que vam tenir molta sort en tot però hem de reconèixer que el país està malament tant per  la seva població com pels estrangers que hi treballen. Les mil colines verdes que defineixen el país, la immensitat dels seus llacs, les files de gent caminant per les carreteres per anar a buscar a aigua amb bidons grocs, els infants embolicats a les esquenes de les seves mares, els farcells en equilibri sobre els caps dels vianants, les bicicletes carregades de manera inimaginable i empeses per dues o tres persones costa amunt, els colors i les olors dels mercats tradicionals, els presoners vestits de rosa treballant als camps o a les carreteres, els agrupaments de gent per formar un tribunal popular, els relats d’experiències viscudes, l’espera pacient dels malalts davant els ambulatoris, els taxis i autobusos peculiars, l’habilitat dels conductors alhora de circular pels carrers de la capital o per qualsevol carretera del país, l’alegria dels nens, la generositat amb la que tothom ens va acollir, ... totes aquestes imatges i moltes més han fet que Rwanda entrés de manera especial dins dels nostres cors. Aquest viatge ha estat una experiència que de ben segur no oblidarem fàcilment. Ens agradaria que, a través del nostre relat i de les fotografies realitzades, les mostres d’agraïment rebudes a Rwanda arribessin a totes les persones i entitats del nostre país que col·laboren amb les campanyes de Mans Unides i que contribueixen a millorar les condicions de vida de poblacions com les de Rwanda.